Amb motiu del tercer aniversari del nostre col·lectiu us convidem el diumenge 22 de gener les 19:00h a la sala d’actes de l’Ajuntament de Faura a la presentació del documental “Una llengua que camina” d’Escola Valenciana amb col·loqui posterior a càrrec de Diego Gómez i Dariana Groza

Coral romput de Vicent Andrés Estellés

Una amable, una trista, una petita pàtria,
entre dues clarors, de comerços antics,
de parelles lentíssimes, d'infants a la placeta,
de nobles campanades i grans llits de canonge,
d'una certa grogor de pianos usats,
mentrestant la humitat amera l'empedrat
-hi ha fulles de lletuga espargides per terra-,
la conca entre les cames, el rosari en família,
la corda de l'escala -el carrer de la Mar,
el carrer del Miracle- i la filla major
brodant inicials conjugals al coixí,
l'avi de cos present entre quatre brandons,
els corcons de la taula. Una lenta tristesa,
un amor, unes llàgrimes, una pobra nostàlgia.
He tornat. Feia temps que no havia tornat.
Les rajoletes blanques, una olor de pinassa.
Entre dues clarors recórrec uns carrers.
Sé que t'he de trobar avui, demà -no sé.
Tampoc no ho vull saber. No voldria saber-ho.
Sentiria aleshores una tristesa horrible.
T'he despullat de tot allò que m'agradava.
De tot allò només et queda l'alegria.
Jo només busque en tu l'alegria de viure.
Només aquella joia. Només, només, només!
Ara que estic a punt d'estar més trist que mai.
Ara que em resistesc dèbilment a estar trist.
Ara que només tinc ganes d'estar alegre,
ara que aquest desig és l'únic que em sosté
mentre vaig, vinc i torne i calle i no dic res.
Recórrec uns carrers, entre dues clarors,
i sent el veïnat ocult de l'alegria
i en girar un cantó crec que em vaig a morir.
Senyals, només, de tu. Les parelles lentíssimes,
esperances encara. Jo sé que t'he de veure.
Em resistesc a creure que tot ho he perdut ja,
que he perdut el meu dret, vull dir, a l'alegria,
que he perdut el meu dret, vull dir, a tu, a la teua
companyia, a la teua alegria de viure.
Ho he perdut tot, però no t'he perdut encara.
Encara vius, oh tu. Encara vius -i et sé.
Pel dia fou mercat. Només hi ha olor de peix,
una humitat, per terra, bruta i apegalosa.
Era alegre estimar-se. Afirmativament
anàvem pels carrers, entre éssers i coses.
La vida era un carrer amb camions i nuvis
i xiquets i llençols estesos als balcons,
i per damunt de tot un enrenou de ferros
i de xiulits de trens que anaven i venien.
Hi havia el home aquell que venia diaris,
i la xica, de blanc, assetjada per tots.
Hi havia el Monestir de Santa Clara en l'aire
del crepuscle tranquil, com el llum de les cases
i un cansament dolcíssim i una secreta pena.
Hi ha poetes que quan es disposen a escriure
posen damunt la taula el cendrer, les tisores,
el tinter, el secant i moltes coses més.
Calculen les distàncies des del cap al paper.
Discretament assagen poc després el posat.
Darrerament escriuen, i escriuen coses pulcres,
potser renaixentistes, perfectament inútils,
sense les quals els hòmens treballen, amen, moren.
Hi ha poetes que, quan escriuen, en un lloc
deixen cor i rellotge -molesta el seu tic-tac
de corcó que rosega la pobra fusta humana-;
s'asseguren abans que dormen els seus fills
i dorm la seua dona, i aleshores es trauen
els versos com si fossen fotos d'una "vedette"
-cada vers té una imbècil vanitat de "vedette"-
i consideren, greus, cadascun dels seus béns.
Ara passa un tramvia pel carrer de la Pau.
M'agrada, per la nit, escoltar els tramvies
(els tramvies, de nit, deuen passar tots plens
de grans peixos i dones ofegades i inflades).
Un dia escriuré un llibre, un llibre amb el teu nom:
ha d'arribar un dia que diré el teu nom secret,
un nom com una pedra de riu, assuavida,
un nom com una flor impensada en un marge,
un nom festiu de vinyes i el crepuscle en la mar,
un nom com un riu-rau amb les vocals obertes
i l'airet de la mar per la cal.ligrafia.
Dans l'ombre, dans les yeux, dans l'incendie du boix.
Recorde Dominique. I recorde la molsa
que creix entre les lloses del pati de Sant Roc.
Són unes lloses blaves, quasi blaves més bé.
Per l'un costat es veu la mar damunt els pins.
El tic-tac del rellotge, els papers del diari,
les inundacions en el delta de Po,
unes ganes amargues de tornar tenaçment
al meu Coral romput, i aquest dolor de cap
que no em puc llevar mai. Porte no sé quants dies,
porte no sé quants mesos sense escriure ni un vers.
M'han passat massa coses. Potser tot siga això.
Però ara és necessari que escriga certes coses,
certes coses que mai no ha de llegir ningú,
que ningú no ha d'entendre fins que jo estiga mort
i siga tard i siga perfectament inútil:
jo sé, i m'ho calle, qui s'esgarrarà la carn
amb les ungles, plorant tot un espés estiu.
Potser mai no he sentit una necessitat
tan salvatge d'escriure. Però em fa mal el cap.
No sé quantes vegades he desistit d'escriure
per això, per aquest mal de cap que no em deixa.
Ara dorm el meu fill. Pense que ara el meu fill
dorm allà, en el meu poble, al costat de sa mare.
De vegades voldria ser com altres poetes
i haver escrit uns versos honestament rimats
on digués l'alegria que quasi sempre tenen
els ulls blaus del meu fill, oh i el seu cabell ros,
les seues galtes fines com un vers mai no escrit,
com el vers que no he escrit però que vull escriure
-com d'una monarquia europea del Nord.
M'agradaria dir: ara ha passat un cotxe,
feia un petit soroll damunt l'asfalt humit
com si anàs desprenent uns pètals de l'asfalt.
No és això exactament. Dans l'ombre, dans les yeux.
Un genoll. Ara veig, ara pense un genoll.
El genoll d'una xica com una primavera
com un genoll de noia. Possiblement pensava
aleshores en un genoll bastant concret.
Però el genoll que deia és el genoll que pense,
vagament insensat... ¿Per què haurè dit abans
sorgeix la primavera con un genoll de noia,
si és ara quan ho veig, si és ara quan ho pense,
si és ara quan ho sé i no quan ho escrivia?
Un veí escriu a màquina. Escriu molt lentament:
potser escriu buscant les lletres una a una.
Jo també escric molt lent, fent la lletra petita,
mastegant les paraules, com un bri, d'una en una,
en un petit quadern. El meu anhel seria
estar tota la vida escrivint, amb la lletra
petita, un cant llarguíssim i penosament lent,
lent i gris, en veu baixa, en la casa en silenci,
treballar en silenci complicats capitells
-ara en recorde uns: els vaig veure a León-,
dolces corbes d'amor, una callada ofrena
diària, una ofrena callada a qui més vull
i mai no ha de saber-ho. Ets, potser, qui més vull.
Ho he escrit i m'he aturat. Vull, en tu, l'alegria
domèstica de viure, el principi d'un ordre
que jo sé i no vull dir; i ja no ho és tampoc.
Ah, tot és ja impossible, impossible del tot.
Ho sé i no puc plorar, ni quasi penedir-me.
Mire senzillament, mire i calle. Et recorde.
Vull en tu tot allò que signifiques, clara,
amb una vida esvelta, com una font dempeus
on l'aire es pot rentar com em rente jo l'ànima.
Tin-me llàstima, tin-me una pobra, una trista,
una amorosa llàstima! He arribat al més alt
de la vida; voldria que el teu record em fos
la pau, ara ja sí. Déu meu, que el seu record
ara em done la pau, em signifique pau
i em deixe tendrament en aquest lloc on sóc.
Àngels que em voleu tant que he arribat a sentir-vos
agafant-me de sobte la monyica quan jo
anava a escriure coses que no devia escriure!
No em dixeu. No em deixeu! I Tu, Déu meu, i Tu,
Tu que em volies fort i vencedor i clar,
no vull que em mires ara, que estic potser caigut:
m'he d'aixecar, ho sé, i he d'ésser com volies
que fos, com vols, encara!, día a día, que siga.
He d'ésser com Tu em vols. He d'ésser com Tu vols.
M'he aturat una mica. Em suava la mà.
La mà se m'apegava, escrivint, al paper.
No escriu ara el veí. Ara s'ou el soroll
de l'aigua en una pica. No ho he dit: estic sol;
estic sol en ma casa. Mire un moment els mobles;
he passat una mà suaument per la taula;
he recordat que tinc, dins un caixò, en un sobre,
un grapat de papers, les factures dels mobles.
Les cadires, la taula, el llit, l'aparador,
una taula petita per a la cuina... Anàvem
a poc a poc comprant-ho, vacil.lant, calculant,
renunciant... ¿Recordes? Començàrem llavors
a anar renunciant, ara açò, demà allò...
Devia d'estar trist mentre ho vaig recordant,
però no ho estic gens. Puntualment, recorde,
ho considere, ho pense. Fou, només, el principi.
Havem renunciat, després, tantes vegades
a tantes, tantes coses que eren nostres, ben nostres!
Era una lleteria de Sant Vicent de fora.
La lletera jugava al parxís amb el fill;
nosaltres ens besàvem breument en un racó.
Dibuixaves infants en un tros de paper.
Jo volia un amor com el de Beatriu
devallant a I'Infern per tal de veure Dant,
i pensava columnes florentines, primíssimes,
terriblement esveltes, com les de Fra Angèlic.
Em resistía a veure el brut de les parets,
el solar i les llaunes i els amants i els gats morts.
De vegades les coses no passen perquè sí.
Hi ha clàusules ocultes que van determinant,
que van fent i desfent allò nostre, i en canvi
no compten amb nosaltres, no ens exposen l'assumpte:
ens ignoren del tot. És terrible, si es pensa.
No sé què he volgut dir. Me n'he hagut d'anar
a la cuina, a beure, i m'he oblidat del tot.
Però potser és vàlid el que he escrit com ho he escrit.
No, no: s'ha equivocat. És el deu-vuit-cinquanta.
No, no. Deu-vuit-cinquanta. Això mateix. De res.
A tu, que et rius, et dic, i et demane que rigues,
que no deixes de riure't si no vols que jo em muira.
Recorde com et rius, i perquè et rius et vull
i et recorde i no deixe ja de pensar en tu.
A tu que et rius, a tu, et voldria tenir
per sempre al meu costat, rient-te, perquè rius,
i rius amb tota l'ànima i rius amb tot el cos,
i rius, amor!, amb tota la teua joventut
i amb la salut daurada de la taronja oberta
amb els dits, amb les ungles, bàrbarament alegre!
Podria dir com ets des del cap fins els peus,
però no vull saber només que això: que rius,
i evocar-te rient, i voler-te rient,
i desitjar que rigues -només, només, només!
Tu no saps, tu no saps... Els passadissos llargs,
estrets i sinuosos, les volvetes que es fan
a voltes sota els llits... Tu no saps, tu no saps!
Veig el cel violeta, la muralla, les torres,
els ametlers, les llomes rosades, en carn viva
-l'homenatge retut, mentalment i fugaç,
a Muñoz Degrain, sense convicció,
per cert quadre que hi ha, segons s'entra, a I'esquerra...-,
però, abans, el gran foc, la soledat i el foc,
veient per la finestra, i entre l'arbreda, el riu,
la il.lustre extensió dels edificis, l'ordre,
i més allà les vinyes, algun poble, algun fum
suau i amorosíssim, i ara açò, i aquest fred,
un fred inversemblant, i enmig de tot, no sé,
una tendresa oculta, una certa tristesa,
com si ja no pogués tornar altra vegada,
com si aquesta vegada fos la darrera ja,
com si ja degués dir adéu i fos ja tard,
com si tingués vergonya, també, de dir adéu,
o de semblar retòric. I l'adéu, com un os,
un os petit, creuat brutalment a la gola.
Ja saps que ha arribat l'hora d'anar dient adéu,
d'anar ja retallant, perfilant, concretant
l'esperança. Un afer ben trist i necessari.
Cal acomiadar-se, amb afecte, amb tristesa,
d'allò, d'aquelles coses que s'han estimat més,
il.lusions que ja no es poden realitzar,
car és tard, és ja tard, absolutament tard...
Anar, ja, reduint, limitant els afanys,
ja les il.lusions en una cosa sola...
Adéu, adéu, adéu. No és que muiren les coses;
tampoc és que se'n vagen. És un, és un. És un...
L'horabaixa petita, i trista, i entranyable,
d'aquests carrers antics que m'agrada recórrer,
on jo voldria viure i escriure versos grisos,
absolutament grisos, mentre es crema l'espígol
damunt les quatre brases; una taula petita,
damunt d'ella una manta, parets empaperades,
un taulell un poc solt, i creure dolçament
que Campoamor fou un poeta formidable,
que El Ama és un poema com se n'escriuen pocs,
i llegir en veu alta certes rimes de Bécquer
i jaure, i no dormir, pensant només, pensant
que he d'escriure un poema en octaves reals
i no com els poetes del día, que no solen
rimar perquè és difícil. Jo voldria, jo vull
creure que és necessari escriure tots els versos
ben aconsonantats i obeint certes lleis
i en un valencià ben nostre, ben nostrat,
com diuen, amb un índex enravenat de sobte,
homes que tenen títol de Mestre en Gai Saber,
i dir que no, que això de que el valencià
és català no és cert, que això és trair la Pàtria,
la terra on hom va nàixer i que no, home, que no,
i no clavar-me en bucs, i bé, i anar passant,
fer un any el llibret de versos d'una falla
i aconseguir com siga que el Rat Penat em done
almenys un plat de glòria, i passar-me la vida
aconseguint Violes i Englantines i accéssits.
Un món petit i tendre, positivament tendre,
el gat damunt els peus, el corcó en la cadira,
després el crucigrama, i demà si Déu vol.
Com el cas de la viuda que acabe de conéixer.
És jove; té una filla. I sembla que no és viuda.
Sembla que va tenir una filla d'un home,
que no es varen casar. Encara està prou bé.
"No és res de l'altre món", comenten al despatx
on ella sol pujar cafés, cafés amb llet.
"Jo I'he vista en el Coli". "Què vols dir amb aixó?"
“¿Jo? Jo no vull dir res. Jo ho dic; jo ja ho he dit".
"Si no calles et trenque la cara..." “¿Vosté?" "Jo!"
Isabelle ennuyeux, quand les pins, quand le soir.
Una xica de verd i una xica de roig
i una xica de blanc i, vibrants, les trompetes,
les trompetes lascives que no perdonen res
i sonen -i fulguren- durant tota la nit,
i la suor pels rostres, com de fusta, dels negres;
l'enrenou d'un tramvia que gira pel cantó,
la parella que creua el solar vers la tàpia;
entre el fum, els xiulits dels trens, els farols rojos;
l'aigua caent, calenta, de les locomotores;
les plantes dels geranis totes plenes de fum;
les filles de la viuda que baixen al carrer
i la mare les mira darrere dels cristalls
del menjador a fosques; les trompetas del ball,
les trompetas lascives, i invictes, i cruels,
l'escomesa brutal que té l'aigua dels wàters,
el fulgor de les rodes aturades dels trens,
el fulgor de l'acer. L'infant salta la tàpia;
darrere dels cristalls, rostres de gents que dormen,
miren sense interés, esperen en tot cas:
una suor, uns olis, unes gotes espesses...
Oh adorada! Ara em salve. Ara et pense, oh terrible.
L'alegria és el mot que em resistesc a escriure.
Ha arribat el moment de dir -no de cantar-
l'alegria, potser. Vet aquí el meu ofici.
Una ocupació tinc, des d'ara, per tu.
Insistir, brutalment, des d'ara, en l'alegria.
De tu em ve, de tu em ve, o em ve del fons del temps.
I tampoc no és així. No es pot formular.
Car no és una alegria. És -jo ho sé!- l'alegria.
L'alegria en minúscula, viva, quotidiana,
cosa de cada dia i d'anar i tornar:
al capdavall de viure, d'haver nascut, de ser,
d'aquests peus, d'aquests ulls, de les mans, de les dents,
de tot açò que tinc i, tenint-ho, ho tinc tot
o ho puc, en un moment, tenir tot, o pensar-m'ho.
Ara és quan veig Itàlia. No la vaig veure abans.
Les trompetes lascives, la suor en els llocs
on les mans insisteixen. El cel com un llençol.
Amb lletra ben petita, en un petit quadern,
un cant d'amor com mai no l'haja escrit ningú.
Tocaria a la porta de ta casa; la porta
s'obriria una mica; tu estaries, dempeus,
amb una mà a la porta, l'altra al llarg del teu cos.
Entraria a ta casa. Després em sé, content,
dient coses alegres i enormement estúpides,
i tu en una cadira, més enllà, en un racó,
amb una mà a la porta, l'altra al llarg del teu cos.
Amb lletra ben petita, en un petit quadern,
drames que no se saben, tragèdies latents,
tot allò que no passa, però que és, no obstant.

SUDÁFRICA:PERQUÈ S'ATUREN LES VIOLACIONS CORRECTIVES

Signeu en aquest enlllaç per demanar que a Sudáfrica s'aturen les violacions correctives:

"Thembi (nombre cambiado por seguridad), fue sacada de un taxi junto a su casa, golpeada y violada por un hombre que decía orgullosamente que él la estaba ¨curando¨ de su lesbianismo.

El de Thembi no es un caso aislado. Este horrendo crimen es recurrente en Sudáfrica, donde las mujeres lesbianas viven con pánico de ser atacadas. Pero todavía nadie ha sido condenado por cometer ¨violaciones correctivas¨. Lo sorprendente es que un pequeño grupo de activistas está jugándose la vida para detener esta espantosa práctica, y acaban de lograr que el gobierno se siente con ellas a hablar sobre el problema.

Si desde todos los rincones del mundo unimos nuestros esfuerzos para arrojar luz sobre este horror, podremos aumentar la presión y contribuir a que estas conversaciones culminen en acciones concretas. Pidámosle al Presidente Zuma y al Ministro de Justicia que condenen públicamente las "violaciones correctivas", que se penalicen los crímenes de odio y se persiga inmediatamente a sus responsables, que promuevan campañas de educación pública al respecto, y que aseguren la protección inmediata de las víctimas. Firma la petición ahora y compártela con todos tus conocidos. Cuando reunamos un millón de firmas, se la entregaremos al gobierno sudafricano a través de acciones espectaculares y contundentes."

SENSE SENYAL

AQUEST BLOC ROMANDRÀ AMB AQUEST POST FOSC, PER DENUNCIAR EL TANCAMENT DE LES EMISSIONS DE TV3 (TELEVISIÓ DE CATALUNYA) AL PAÍS VALENCIÀ, INICIADES FA 25 ANYS. DES D’AQUEST PETIT ESPAI US ANIMEM A FER EL MATEIX, O A DESACTIVAR LA PÀGINA I A PARTICIPAR EN LES MOBILITZACIONS CÍVIQUES O CIBERNAUTES AIXÍ COM A SEGUIR TOTA L’ACTUALITAT AL VOLTANT DEL TANCAMENT AL HASTAG DE TWITTER #SENSESENYAL

Pepa Prats presidenta de l’entitat de Festes de moros i cristians de Cocentaina

El Col·lectiu de dones republicanes d’esquerra, Hipàtia, felicita la decisió de Pepa Prats d’haver presentat la seua candidatura a presidenta de l’entitat de Festes de moros i cristians de Cocentaina. Prats formava part de la Junta directiva eixint i, en haver un buit de poder a què ningú no gosava optar, presentà la seua candidatura amb el recolçament, entre d’altres, de la regidora de Cultura, Rosa Sellés.

Finalment, ha esdevingut la primera dona presidenta en un col·lectiu on, malauradament encara, tot i que no és el cas de Cocentaina, és qüestiona la presencia de la dona més enllà del “boato” i les dansarines.

Així, doncs, des d’Hipàtia li desitgem a la nostra amiga Pepa Prats un futur de bon treball, on represente els valors de les dones com a ciutadanes de ple dret i aptes per a l’exercici de qualsevol càrrec a la nostra societat.

HAITÍ : VIOLÈNCIA SEXUAL ALS CAMPAMENTS

El terratrèmol de gener de 2010 devastà Haití. Considerat per l´ONU com un dels desastres naturals més greus de la història recent, desencadenà una crisi humanitària amb una acció internacional sense precedents. Més de 230.000 persones perderen la vida i 300.000 resultaren ferides.

Un any després, al voltant de 1.050.000 persones continúen als 1.199 campaments establerts a Port-au-Prince i al sud del país, on les condicions sanitaries són lamentables i l’allotjament precari. Abans del terratrèmol la pobresa a més de generalitzada, era extrema i afectava al 50% de la població; la concentració de la riquesa era igualment extrema, fins el punt que Haití era el segon país d’Amèrica amb majors desilgualtats en la distribució de la renda familiar. El terratrèmol ha agreujat les violacions ja existents en matèria de drets econòmics i socials.

La violència sexual i altres formes de violència de gènere ja era motiu de denúncia per organitzacions no gubernamentals internacionals abans del 12 de gener de 2010, però el terratrèmol anul•là el pocs mecanismes de protecció que existien; el darrer any el perill de violació ha augmentat considerablement. Les dones i xiquetes dels campaments han de viure sota l'amenaça constant de la violència sexual, el trauma d’haver perdut les seus families, els seus llars i mitjans de vida; i sense cap tipus de recolzament a l’accés i atenciò mèdica, i la impunitat dels seus violadors, poques són les perspectives de què aquestes dones assolisquen la fita d’un futur millor.

Canvi de perfil al face

Recordeu fer-vos seguidors de la pàgina del Col·lectiu Hipàtia de Dones republicanes d'esquerra. Aquest perfil en funció de les normes deprivacitat quedarà tancat en unes setmanes

L'Afganistan investiga el possible enverinament d'unes 80 noies en escoles del país

L'Afganistan investiga el possible enverinament d'unes 80 noies en escoles del país
L'Afganistan investiga l'estrany emmalaltiment de desenes d'alumnes, totes noies, en tres escoles del nord del país. Se sospita que es podria tractar d'un enverinament i que al darrere hi hauria militans talibans, els quals s'oposen a l'escolarització de les nenes. Les afectades asseguren haver sentit una estranya olor a classe abans de marejar-se o desmaiar-se. Dels més de 80 casos registrats no n'hi ha cap de greu però encara hi ha algunes noies hospitalitzades amb mal de cap, vòmits, nàusees i dolors.

Els tres estranys casos de malaltia massiva han tingut lloc a la província de Kunduz, al nord de l'Afganistan. El primer es va detectar la setmana passada en una escola femenina i va afectar una vintena d'alumnes. No ha estat fins aquest cap de setmana, però, que l'alarma s'ha estès a nivell nacional. Aquest dissabte van caure malaltes 48 alumnes més i professors en una altra escola de la província, i aquest diumenge la història s'ha repetit afectant 20 noies més.

Les autoritats han acusat els grups insurgents talibans d'estar al darrere del que consideren un atac amb gas verinós, després que les afectades hagin declarat que una olor estranya va envair les aules abans de començar a sentir-se marejades. Un portaveu del president Hamid Karzai ho ha qualificat d'un acte terrorista més i un intent dels talibans d'escampar la por i evitar l'escolarització de nenes.

Entre 1996 i 2001, anys de domini talibà a l'Afganistan, l'educació femenina va ser prohibida al país. Actualment, al sud i l'est del país, on els talibans encara controlen alguns pobles, les escoles per a noies continuen tancades, els professors han estat amenaçats i algunes noies han estat atacades amb àcid. En els anys posteriors a la invasió nord-americana, s'han donat alguns casos similars. El 2006, segons un informe del Ministeri d'Educació afganès, una vintena de professors van ser assassinats per persistir en el seu afany d'educar noies i més d'un centenar d'escoles van ser incendiades.

Un portaveu talibà ha condemnat l'atac contra "noies innocents" i ha negat les acusacions que els responsabilitzen dels fets. No descarta, però, que sigui obra d'algun altre grup antigovernamental.

Acte en memòria i desgreuge de les víctimes del franquisme soterrades a les fosses comunes de València.

El Col·lectiu Hipàtia s'adhereix al manifest i assistirà el diumenge 18 d'abril a les 12:00h a la porta principal del Cementeri general de València a l'acte en memòria i desgreuge de les víctimes del franquisme soterrades a les fosses comunes de València. No al monólit als feixistes sobre la fossa comuna.

No al monòlit als feixistes sobre la fossa comuna

Han passat 35 anys des de la mort del genocida Francisco Franco, però malgrat tant de temps transcorregut, l’estat espanyol d’aquesta democràcia formal, mai no ha assumit la seua responsabilitat de cercar i recuperar les despulles de les víctimes del genocidi, de rehabilitar-les jurídicament i de jutjar els responsables i col·laboradors d’aquella terrible repressió que causà centenars de milers de morts, com així denuncia, fins i tot, Amnistia Internacional.

Però no es conformen a mantenir aquesta situació ignominiosa. Enguany, malgrat l’oposició de tantes persones i entitats, hem hagut d’assistir, per la força del poder i de l’estat, i en el súmmum de l’escarni, insult i manca de respecte a la memòria de les víctimes, a la instal·lació en aquesta fossa comuna de la Secció 7a Dreta, d’un monòlit als feixistes sabent que sota aquesta terra foren soterrades milers de les seues víctimes. Amb el seu lema “en memòria dels que donaren la vida per l’Espanya que creien millor” posen en un mateix pla les víctimes i els seus botxins, els criminals defensors del feixisme i del totalitarisme i els que caigueren defensant la llibertat, el bé comú i la legalitat constitucional.

Aquest fet abominable ha sigut possible gràcies a la legislació que patim a l’estat espanyol, que permet fer apologia del feixisme, cosa que no succeeix als països d’estructura democràtica, on fets com la instal·lació d’aquest monòlit suposa penes de presó per als que directament o indirecta hi han estat implicats.

És per això que els i les signants d’aquest manifest exigim:

Que es respecten les lleis internacionals que criminalitzen l’apologia del feixisme i que es retire immediatament el monòlit.

Que no s’insulte ni s’ofenga la memòria de les víctimes, i que es conserve l’espai d’aquesta fossa perquè el dia en què canvien les condicions polítiques i judicials de l’estat espanyol, es puga investigar i conèixer el vertader abast de la repressió franquista a València.

Que s’anul·len la Llei d’Amnistia de 1977 i la de la Memòria Històrica de 2007, per ser lleis de punt final, que a més de no rehabilitar les víctimes, protegeixen els genocides i estan servint perquè la pràctica totalitat de la judicatura espanyola arxive les denúncies per a investigar els crims franquistes i condemnar els culpables.

Que l’estat espanyol assumisca el seu deure d’exhumar les fosses comunes judicialment i d’investigar els crims del franquisme i no transferisca la seua responsabilitat als familiars dels represaliats i a les associacions.

Veritat, Justícia i Reparació

PRESENTACIÓ COL·LECTIU HIPÀTIA A SUECA DISSABTE 27 DE MARÇ

Dissabte 27 de març tingué lloc al Casal Jaume I de Sueca a la Ribera Baixa la presentació del Col·lectiu Hipàtia. Carme Piera secretària de la dona de la comarcal d'Esquerra va donar pas a la vicepresidenta Anna Martínez que va explicar les finalitats del col·lectiu Hipàtia.

Tot seguit Joan Carles Vendrell president d'Esquerra -Ribera Baixa va procedir a la lectura d'uns aforismes i la declaració del moviment feminista que s'havia llegit a la concentració que havia tingut lloc a València el dia anterior amb motiu de la cimera de ministres d'igualtat de la UE

Piera va encetar un debat sobre el feminisme i la igualtat al llarg dels darrers 30 anys i on parlà d'experiències personals i familiars. Els i les assistents també tingueren l'oportunitat de dir la seua i fer preguntes sobre el funcionament del col·lectiu i les activitats previstes.

Finalment Anna Martínez cloïa l'acte encoratjant a tots i totes els presents a formar part d'Hipàtia que té previst seguir donant-se a conèixer arreu del País Valencià.